El nostre camí es va creuar amb Miquel Brunet en juny de 2022, quan vam decidir enregistrar una obra molt especial per a nosaltres: Andante et Scherzo de Eugène Bozza. A la fi d'un camí de terra en Bunyola, en un dia de molta calor, vam entrar a l'estudi d'enregistrament ONA Estudis per primera vegada, que era una part de la la mateixa casa del Miquel. Allà no només ens vam trobar amb una col·lecció sorprenent d'artefactes tecnològics i instruments musicals, sinó també a una persona que acabaria sent en un referent personal i professional per a nosaltres. Treballar amb ell va ser una experiència remarcable, d'aquestes que finalitzen i només pots pensar en la següent. L'any 2023, també a l'estiu, vam tornar a enregistrar dues peces més a l'estudi del Miquel i compartir varies intenses jornades de enregistrament i aprenentatge. No podíem deixar l'oportunitat d'entrevistar a una d'aquestes persones que han deixat marca en el camí de Lítore Quartet i que considerem tan rellevant en la vida musical de Mallorca, que sentim com la nostra casa.
Esperem que gaudiu d'aquesta interessantíssima entrevista i que us contagieu de les paraules de Miquel, plenes de passió i amor per la música i la cultura de les Illes Balears.
Miquel Brunet en el seu estudi de gravació
Quin va ser el teu primer contacte amb la música?
De nin, a la dècada dels 70 vaig tenir la sort de cursar els estudis a un internat, La Porciúncula, on un franciscà visionari i entusiasta que practicava un eclecticisme intel·lectual gens usual a l’època, em va inculcar la passió per la música en un múltiple vessant: l'amor a Bach, Jazz i música electrònica a parts iguals. En un marc d’estudi i natura, de recolliment i descobriment, aquest frare, tenia un taller on construïa aleshores els seus propis amplificadors, taules de mescla i instruments elèctrics. Aquests aparells eren els que utilitzàvem per tocar unes misses experimentals que desde Roma ens enviava el també compositor franciscà Antoni Martorell, que aleshores estudiava allà amb Ennio Morricone. Per mi, que en plena dictadura, venia d’un poble petit, a l'edat dels deu anys i en endavant tot aquell entorn em va impactar i marcar . Quan acabàvem les classes de piano, passàvem hores escoltant i comentant vinils amb les elucubracions electròniques de Wendy Carlos amb el sintetitzador Moog, la integral de les Cantates de J.S Bach, Jacques Loussier, rock simfònic, Duke Ellington i música contemporània de Halfter i Stockhausen. Tot un luxe en aquells temps d'obscuritat intel·lectual del franquisme. I allà vaig començar a preparar-me per examinar-me de piano al Conservatori, mentre tocava el contrabaix amb un grup d’alumnes.
Durant tota la teva carrera has defensat i promocionat la cultura mallorquina, especialment en l'àmbit musical. Quan i per què va néixer aquesta intensa connexió amb la música de la teva terra? Per què és tan important per a tu difondre el patrimoni cultural mallorquí?
Vivim a unes Illes on l’augment de la pressió demogràfica i l'impacte del turisme, ha tingut un efecte depredador en la llengua i cultura pròpia. I jo, ador la diversitat cultural i de pensament. L'any 1978, a l'edat de disset anys, jo dirigia una coral i em varen venir a cercar el grup Els Valldemossa, (tres germans mallorquins i una cantant nord-americana), que després de passar per Eurovisió, com viatgers infatigables varen exercir d'ambaixadors musicals de Mallorca per tot el món. Amb ells vaig poder viatjar a llocs que mai hauria imaginat, (Estats Units, Sud-àfrica, Austràlia, Nova Zelanda, Amèrica del Sud, Illes del Pacífic Sud, i per descomptat arreu d’Europa), exhibint amb orgull la nostra identitat musical amb repertori molt variat, però on sempre va predominar l'adaptació que fèiem de música d'arrel i la tasca de musicalització de poetes catalans i mallorquins. Vaig entendre aleshores, en cada retorn a casa nostra, després d’admirar tanta diversitat, que la millor manera de ser universal i no ser engolit per la globalització, és aportar al transculturalisme una identitat cultural pròpia, en comptes d'imitar-ne d'altres.
Ara més que mai, encara pens en la imperiosa necessitat de tenir un so distintiu i genuí, com a col·lectiu sociocultural ens defineixi i ens identifiqui com a poble. Així passa a moltes altres cultures i societats del planeta a les quals mostram devoció per la seva música i cultura, mentre menystenim la nostra identitat. A aquesta tasca, estimar i promoure el so de les Illes, vaig dedicar el meu projecte FERMENTS (2015) un projecte artístic multidisciplinari que, en un doble disc i documental en DVD, reflexiona sobre la identitat sonora i musical dels mallorquins a partir de l'enologia, la gastronomia, la dansa, la poesia i evidentment, la música.
Vas formar-te en piano, harmonia, jazz i música contemporània al Conservatori Superior de les Illes Balears. En quin punt de la teva vida vas connectar amb l'àmbit de la producció musical i l'enregistrament sonor?
Aleshores (parlem de la dècada dels setanta) al Conservatori no s’impartien aquestes matèries. Hi vaig estudiar piano i harmonia, sí. Però els meus estudis varen coincidir amb quan el grup Els Valldemossa, varen delegar en mi les tasques de direcció musical i la producció i arranjaments de nous repertoris. De la seva mà, quan ells ja tenien una gran experiència discogràfica, especialment a Londres, Barcelona i Madrid, vaig entrar al món dels estudis d'enregistrament de l'època (als anys 79-80 no existia el concepte de "home-studio"), i va resorgir la connexió amb aquell impacte que l'electrònica i la tecnologia va provocar-me als anys d'estudi a La Porciúncula. Era l’època de grans consoles i microfonies d'una qualitat excepcional i els discs es gravaven amb una serietat i rigor encomiable. Em fascinava la idea de deixar constància sonora de les creacions.
En aquell moment a Mallorca no hi havia formació acadèmica en aquest aspecte, per això el rodatge per diferents estudis professionals va ser molt profitosa. Anys després, (del 2006 al 2012) vaig tenir el privilegi de ser professor i d’impartir les assignatures Electroacústica i Composició amb mitjans Audiovisuals al Conservatori Superior de les Illes Balears a alumnes que també s’interessaven per la tecnologia musical, i ho vaig gaudir molt, perquè vaig comptar amb el feedback d'uns alumnes excepcionals amb qui compartir coneixements i vivències, i amb qui guardo una molt bona relació. Alguns d’ells formen part encara avui de la plantilla de músics dels meus projectes i concerts.
Amb quin objectiu neix Ona Estudis l'any 1991?
Al llarg de la dècada dels anys vuitanta, vaig invertir molt (quasi tot el que guanyava), en muntar un estudi de música electrònica, esprement al màxim l'evolució tecnologia musical que connectava els instruments analògics amb l'adveniment de la tecnologia digital. Va coincidir la transició de la síntesi analògica al nou protocol del MIDI i la síntesi digital. Encara conserv la majoria d’instruments i perifèrics d'aquells anys. A un moment donat, em planteig la possibilitat de, a més de compondre amb l'electrònica, enregistrar obres d’altri i editar propostes musicals rellevants de la nostra cultura, sense tancar-me a projectes de qualsevol procedència, i l’any 1991 vaig fundar ONA Edicions Musicals. Són anys de gravar i publicar al nostre segell molts discs, especialment de música clàssica, jazz i d'arrel tradicional amb una mirada preferent als compositors illencs. A dia d’avui el catàleg d’ONA (entre ONA Edicions i ONA Digital) s’apropa a les quatrecentes referències publicades en diferents suports i formats. La satisfacció que experimentava en presentar aquestes produccions cada any al MIDEM de Cannes a França al llarg de molts anys no té preu. El MIDEM ha estat el punt de trobada del sector discogràfic mundial més important, i hi vaig anar gairebé vint anys amb l'orgull d'aportar un gra de diversitat i genuïtat al panorama global de la música editada.
Pel teu estudi d'enregistrament han passat molts artistes i diferents formacions musicals. Quines diferències trobes entre els uns i els altres a l'hora de treballar? Per exemple, que diferencies trobes entre una sessió d'enregistrament realitzada amb un grup de música clàssica i una altra realitzada a un grup de jazz o pop?
El primer que em ve al cap, pels procediments emprats, són els conceptes de "síncron" versus "asíncron", dues modalitats per a mi vàlides i emocionants ambdues. L'enregistrament asíncron multipista per separat, on no coincideixen alhora tots els intèrprets, té la peculiaritat d'una major experimentació en tots els sentits: posicionament microfònic, proximitat/llunyania, recerca d'efectes i sons manipulats, doblatges de línies sonores i unes possibilitats de rearranjaments i creació gairebé il·limitades. En aquest cas, mai em qüestion si allò serà realitzable en directe o no, de la mateixa manera que una pel·lícula no és el mateix que una obra de teatre. L'important és la creació sonora i tímbrica.
En canvi, a l'enregistrament de la clàssica i el jazz, l'objectiu és capturar la màgia del moment més inspirador que esdevé de la complicitat dels intèrprets i tractar d'interferir el menys possible en el que volen comunicar. Aquest procés té la seva complexitat, perquè has d'estar preparat per dinàmiques imprevisibles i moments irrepetibles. És molt estimulant. I malgrat alguns són reticents als enregistraments de clàssica a l'estudi, a mi m'agrada valorar-ho, per l'alt nivell d'autoexigència interpretativa que comporten, i l'ambient de tensió motivadora que genera el fet que et gravin. Els directes tenen la falsa cobertura de la part visual, que distreu l'atenció de l'oient de l'estrictament sonor. Diguem que els errors en directe, són menys errors. En canvi, en un disc d’estudi que es perpetuarà en la història, el valor de la comunicació està íntegrament reservat a la música i a la qualitat de l'intèrpret i això és molt enriquidor i exigent per a ell o ella. I sobretot, un directe és per un moment, mentre que un disc és per sempre. Què faríem sense algunes gravacions històriques??
Amb tu, vam tenir el plaer d'enregistrar dues obres: Andante et Scherzo de Eugène Bozza l'any 2022, i Fragments Striés d'Hèctor Parra i Der Blutige Schaffner de Robin Hoffmann l'any 2023. Com ha sigut treballar amb nosaltres? Com valores el resultat final?
Gravar Litore Quartet ha estat una de les millors experiències en la meva vida professional. Des del principi em va captivar el rigor i la serietat d'un ensemble tan jove, a l'hora d'enfrontar-se a una partitura i el seu enregistrament. Record molt bé el clima de respecte i professionalitat que es respira a l'estudi quan Litore Quartet entra per la porta de l'estudi. Ho fan amb l'elegància de qui entra en un lloc sagrat o de culte i tot deriva en una actitud de gran responsabilitat per a l'activitat que aneu a fer. Són obres d'una gran dificultat, i que demanen un gran control interpretatiu que podria minvar l'ànim general quan algun fragment es posa en contra al gravar-lo. Però mai vaig percebre en els membres de Litore Quartet el més petit desànim i sí, en canvi, una situació de gran control interpretatiu i de profund coneixement de l'obra. Tothom coneix el paper dels altres membres, i l'aportació de suggeriments que feu, i de com encarar-lo és admirable per mi.
Una altra cosa que em va fascinar, és la política democràtica del grup: el respecte i tarannà en què es plantegen les qüestions interpretatives, les decisions musicals, les tècniques a aplicar a la interpretació. Poques vegades he trobat dins ONA Edicions un tractament tan cordial en l'argumentació de les discrepàncies. No puc dir que en tots els casos d'altres enregistraments, hi haig trobat aquest nivell de comunicació tan positiu i flexible alhora entre els membres del grup i que aportin tant al creixement del resultat sonor final.
Totes aquestes peculiaritats "litorinianes" es transmeten en un resultat sonor de primer nivell, lluny de rigideses o eufemismes. Quan escoltes aquestes gravacions de Litore Quartet, et sembla que el saxòfon s'humanitza i dialoga en termes transcendentals. És una música densa que s'endinsa en un laberint d'encreuaments, però que sembla fluir amb naturalitat i transcendeix la dificultat d'ambdues partitures quan sona en boca de Litore Quartet. M'atreviria a dir que són un ensemble de "risc" perquè saben treure bellesa del perill de la dificultat.
En el pla personal, deixau-me afegir, que malgrat la joventut dels quatre membres, quan els veig i escolt tinc la sensació de la seva amabilitat i tracte humà, m'ha acompanyat tota la vida.
Lítore Quartet en ONA Estudis, Bunyola. 26 de juliol de 2023
Com és enregistrar amb un quartet de saxòfons? Quines dificultats o facilitats trobes amb aquesta formació a l'hora d'enregistrar?
Jo diria que el repte d'enregistrar música contemporània per a quartet de saxòfons, rau en el tractament de les dinàmiques des del punt de vista tècnic. El rang dinàmic és molt ample i l’amalgama de frequëncies es superposen a molts volums diferents. Per això, la tècnica microfònica ha de ser capaç de captar nítidament els passatges més subtils amb les dificultats mecàniques de l'instrument, però alhora estar preparat per nivells sonors altíssims al següent compàs. No som partidari de grans intervencions de la tecnologia en el moment de la gravació, tals com compressors i limitadors, ni equalitzadors perquè sempre es tradueix en coloracions no desitjades. Sempre he pensat que la millor tecnologia és la que millor reflecteix la realitat. Per mi la clau està en un bon posicionament microfònic capaç de gestionar bé la complexitat dinàmica. I, per descomptat, tenir al davant sempre la partitura, per anticipar-te a les sorpreses.
El teu estudi està a la mateixa casa a la qual vius. Quines avantatges i desavantatges trobes? És perillós caure en un excés de treball?
La meva experiència en aquest sentit, és positiva. A això hi contribueix el fet que la frontera entre el que és feina i el que és la meva passió, no existeix. D’ençà que vaig triar la feina que m'agradava, és com si hagués estat sempre de vacances. Ador la música, la tecnologia i compartir-la amb altra gent. D'altra banda, estar prop de casa, quan el nivell de treball és intens, em permet conciliar la vida familiar més eficaçment.
Durant les nostres sessions de gravació en el teu estudi també vam comptar amb l'ajuda de Guillem per a la part de visual. Com comença la teva relació d'amistat i laboral amb ell?
Va començar a l’entorn teatral. Em costaria molt treballar ara mateix tot el tema gràfic i videogràfic amb una altra persona que no fos en Guillem R. Simó. Tinc la sort de què, a part de bon amic i generós, és un àvid escoltador de música clàssica, posseïdor d’una vasta col·lecció, fins al punt que no aconseguesc mai descobrir-li res nou, perquè quan li ho mostr, ell ja ho té, ho coneix i en té tota la informació i documentació. És la persona ideal per a les gràfiques, amb una sensibilitat extrema per a les arts i coneixedor dels llenguatges artístics de tots els temps, amb una gran inclinació als llenguatges actuals. Per tant qualsevol aportació a la imatge que fa, té sempre un fonament argumentat artísticament. A part de la gran feina que fa a ONA Edicions Musicals en el disseny gràfic i videogràfic, és admirat actor amb una veu de timbre excepcional. De fet, ens coneguérem treballant al mateix grup de teatre, on ell actuava, i per al qual jo vaig compondre moltes músiques per a l’escena.
Explica'ns alguna anècdota que t'hagi passat a l'estudi de gravació i que recordis especialment o/i un artista que t'hagi sorprès per la seva qualitat o la seva forma de treballar.
Record en especial un treball de fa molts anys amb Antoni Armet, que va venir per produir un disc de la soprano Maria José Montiel per a Discos Ensayo. Antoni Armet, havia produït i enregistrat les Cançons i danses de Frederic Mompou interpretades pel mateix compositor. El que més em va seduir va ser com, sense tenir formació musical, dirigia les sessions d'enregistrament, tant en l'aspecte tècnic com emocional cercant sempre l'excel·lència dels intèrprets i la qualitat vital del moment. També la gestió que feia del rellotge i les relacions humanes. No debades, aquest disc, Modinha, va ser finalista als premis Grammy2001. Va ser un honor per mi haver pogut gravar aquest disc, aprendre del tarannà i humanitat d’Antoni Armet i haver viscut l'ambient cordial i musical del procés: les sessions, els dinars, etc.
L’exquisidesa que va regnar al llarg de la setmana que va durar aquest projecte, ( i ara vé l’anècdota) contrasta amb una feina de muntatge musical que vaig fer per a una companyia de ballet, el qual a modo d’inspiració em van dur una cinta de cassette on per descriure el que hi havia gravat a la cinta hi haiven escrit: “Bolero de Rabel, de Mozart”. Tot un símptoma de la importància d’una educació complerta i transversal, sigui quina sigui la teva professió.
Quins són els teus objectius com a músic o productor audiovisual d'ara endavant? Què et fa sentir motivat o il·lusionat?
La meva màxima aspiració és intentar mantenir un estàndard de qualitat en els projectes futurs. Em preocupa veure com la tecnologia informàtica, ha virtualitzat processos del món de la gravació que només poden ser orgànics. Tothom grava avui en dia, però la qüestió és si acústicament amb l'ús abusiu dels "plugins" es compleixen uns mínims exigibles. Això afecte no només al resultat, sinó al camí transitat fins al resultat. Molts processos del món de l'enregistrament creatiu que eren fruit d'una interacció dels protagonistes en cercar un resultat artístic, ara són confiats a una col·lecció de "presets" d'una aplicació de software. I això es nota quan escoltes la música. La deshumanització no pot afectar l'art, perquè no estic en la línia de convertir les obres en “productes".
El mateix passa amb l'audició de la música. Reivindic l'acte d'escoltar música "per se", sense fer cap altra activitat alhora. Tenim temps pel que volem. Ningú ens obliga a, per exemple, fregir un ou o fer una pizza, mentre escoltam un disc de Litore Quartet. Escoltar música reclama la màxima atenció si la volem gaudir amb plenitud. I és per aquest motiu, que no vull renunciar a invertir el màxim esforç en la gravació del repertori malgrat sigui difícil en la era del “Low-Fi”.
Massa sovint, la música ha passat a un segon pla, per donar protagonisme a factors externs al fet artístic-musical, com és ara la imatge frívola que empetiteix l’obra, l'autopromoció, l'anecdotarisme de les xarxes, el postureig en definitiva. La inquietud em porta a explorar tots els camins nous i apassionants que la ciència ens ofereix mentre l'edat i la salut m'ho permetin, però em preocupa caure en la banalització de l'essencial, per fagocitació de l’accessori. La meva il·lusió i al que dedic el màxim esforç, amb l'ajut de les millors tecnologies actuals, a la recerca i la qualitat que ha acompanyat tradicionalment a les gravacions històriques en els aspectes essencials: la imatge en l’art, la música i el so.
Perquè la meva màxima és: "Ben fet, també agrada".
Comments